Iglú

L'altre dia vam construir aquest iglú. És el primer cop que amb en Jan aconseguim de tancar-ne un! Haviem començat la tasca diverses vegades, però sempre ens quedàvem a les primeres filades. N’estem orgullosos! El vam construir amb l’ajuda de la Jana i la Violeta. I la documentació gràfica és de l’Anna.

Sempre hem intentat construir els iglús de forma intuïtiva. Mai m’havia preocupat saber quina era la forma correcta de fer-ho. Aquest cop ha estat definitiu tenir una pala. Sense aquesta tecnologia ens hauria estat impossible acabar-lo: gràcies a la pala vam poder fer blocs regulars, aproximadament prismàtics, que mantenien la coherència i s’assentaven correctament uns damunt dels altres. També vam veure que era molt important la cosistència de la neu: ni massa flonja i incoherent (no pot ser com la sorra de la platja), ni massa glaçada (ha de ser possible tallar els blocs amb facilitat).

Després he vist alguns vídeos a la xarxa i m’adono d’alguns aspectes que hem de millorar en el futur. Us recomano especialment aquest i aquest. N’hi ha moltíssims, a Youtube.

He descobert que els lapons el realitzen des de dins, buidant el gruix de neu de l’interior, fent que la filada sigui contínua en tota la circumferència i sense interrupció per a la porta. Quan l’iglú està acabat i ja és coherent i resistent, foraden la porta des de dins i surten. Meravellós! Així, durant la construcció estan protegits del vent …

En posar el primer bloc de cada filada patiem per l’estabilitat del conjunt… M’he quedat meravellat de descobrir que originalment no hi ha filades diferenciades, amb discontinuïtat entre una i altra, sinó que realitzen una única filada contínua, de baix a dalt que puja en espiral… Fantàstic!

També he pogut veure quines són les dimensions adequades dels blocs de neu. No eren precisament les que utilitzàvem nosaltres…

Però m’ha consolat veure que també als lapons els queden trossos d’herba enganxats en alguns blocs de neu. Ens preocupava que les herbes embrutessin la imatge inmaculada i blanca de la nostra construcció!

Finalment, he descobert que hi ha una Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya.

Realitzar el primer iglú alhora que llegeixo “La rebelión de las formas”, de Jorge Wagensberg és com un petit homenatge a tot el que diu l’autor en aquest llibre. És com el reconeixement de les virtuts de l’esfera, com a forma geomètrica fonamental (encara que el nostre iglú és més “gòtic” que esfèric…). L’esfera té la mínima superfície de contacte entre interior i exterior, per a un volum determinat (mínim intercanvi d’energia interior-exterior, per tant). I estructuralment la cúpula esfèrica és perfecta! No té cap punt que sigui més dèbil (ni més fort) que tots els altres. És la potència de la geometria…

En definitiva, jo vaig tornar a ser un nen, per unes hores, i en Jan pot ensenyar satisfet les fotos del seu iglú!