Duchamp, Man Ray, Picabia

L'últim dia. Sí, com sempre. Avui éra l'últim dia. I m'hi he trobat un parell d'amics arquitectes. Sempre anem igual, en aquest país... Des que es va inaugurar l'exposició Duchamp, Man Ray, Picabia que volia anar-hi, i he hagut de fer-ho a l'últim dia!

Però ha valgut molt la pena. Quin trio! Una colla d'irreverents i iconoclastes subversius. I alhora pioners en tantes coses... Pioners en aspectes contemporanis que tenim molt assumits avui en dia, però que ja estaven presents en la seva obra. Aspectes com les actituds anti-sistema, la multiplicitat d'identitats de cada subjecte, l'assumpció de l'arrel sexual de moltes de les nostres conductes, l'ambigüitat en l'identitat sexual, els canvis sobtats en les tècniques i els formats en l'art, i la consegüent transgressió a partir de la dislocació dels antics codis en la comunicació...

Aquests i altres elements estan presents en obres com la Roda de bicicleta (1913) o l'urinari a l'inrevés (Font, 1917), de Duchamp, en les fotografies com Érotique voilée (1933) (fantàstica!), o els Rayogrames de Man Ray, i en les reflexions de Picabia: "Fiqueu-vos al cap que no es fan progressos" (1923).

Després del racionalisme cubista, de l'actitud de cerca de noves estructures plàstiques i formals, per a la producció de nous objectes, per a la producció de valor, i per a re-situar la funció de l'art en la societat moderna, apareixen els dadaistes que diuen "Prou!". Ja n'hi ha prou de produir objectes que esdevindran mercaderies, amb un valor determinat, i seran un instrument del poder.

Picabia parla d'un art "amorf" que no es centra en l'objecte, sinó en el subjecte. Volen acabar amb l'art i els valors, amb l'art com a procés de producció d'objectes (que es poden exposar en museus, i que tenen valor en sí mateixos). L'art s'ha de desvincular de la forma, dels sistemes de procucció i de tot funcionalisme en la societat. Fan manifestacions que són intencionadament desconcertants i escandaloses. Constitueixen una vanguarda negativa que vol demostrar la no-voluntat i la impossibilitat d'integració de l'art en la societat.

De fet, és paradoxal que sigui un moviment artístic que nega l'art. Són "anti-art"! Pintar-li un bigoti a la Giocconda (L.H.O.O.Q , 1919) era potser dels gestos més gans que es podien fer a desmitificar i desvaloritzar l'Art (amb majúscula). En canvi, amb el gest de treure de context l'urinari (Font, 1917) i dislocar-lo de la seva funció original se li dóna un nou valor, una nova vida. L'artista li dóna un valor simbòlic pel sol fet d'haver-s'hi fixat, d'haver-lo assenyalat amb el dit.

Entenen l'art com un joc, un joc d'atzar i casualitats. Desmunten la seva serietat amb la irreverència i la ironia del joc... "Sempre m'ha agradat divertir-me seriosament." va dir Picabia el 1951.

Revolucionaris, no? Llàstima que... Ja no sóc a temps de recomanar-vos que hi aneu. Però suposo que podreu veure moltes de les obres a la Tate Modern, de Londres.