Cabana a la figuera

Fer una cabana dalt d'un arbre! El somni que tots hem tingut. El somni de tots els infants. Unes quantes fustes, alguna corda, o alguna canya... Tant se val.

Allò pot ser un castell inexorable, on es lliuren batalles a vida o mort entre guerrers de capa i espasa... O pot ser un vaixell a la deriva enmig d'un gran temporal... O un vaixell pirata en busca de l'illa del tresor navegant per mars exòtics... O la roulotte d'uns artistes de circ, que viatgen per tots els pobles i vil.les del país oferint les seves habilitats de malabaristes, ballarines i equilibristes... O una balsa abandonada en un mar ple de taurons famolencs...

Aquests somnis han començat a ésser realitat aquest estiu. Amb els meus fills i alguns amics hem tallat llistons, hem clavat, claus i més claus, hem llimat taulers d'encadellat... Fins a fer realitat aquesta plataforma que havéim projectat en les nostres ments. Ens hem enfilat per les branques d'aquesta figuera magnífica, hem sentit les olors de l'estiu, la fresca de la seva ombra, l'alegria que dóna estar uns metres per damunt del terra, de veure l'horitzó entre les enormes fulles d'aquest arbre màgic i poderós... Hem sentit aquestes emocions envoltats dels boscos del Montseny, prop de la casa pairal que ens ha acollit aquests darrers anys.

Però és possible que aquests somnis quedin trencats. Segurament els propers estius no podrem gaudir de la nostra cabana, i ens en quedarà només el record.

Un cop més, la història es repeteix: alguna cosa es trencarà al cor d'algun nen, que poc a poc anirà deixant de ser nen i s'anirà fent gran, mentre el seu món de fantasia es va diluint...

Però no pateixis, amor meu: el món és molt gran! Immens... Buscarem nous horitzons, el nostre vaixell solcarà nous mars...

Escriure

Fa molts anys, a l'escola, una bona mestra em va dir que mai no deixés d'escriure. Durant un temps vaig anar escribint alguna coseta, ben poca cosa... Fins que ho vaig deixar definitivament per a dedicar-me a dibuixar, bàsicament. Dibuixar arquitectura.

Ara penso que potser han estat massa anys sense escriure sistemàticament.

Duchamp, Man Ray, Picabia

L'últim dia. Sí, com sempre. Avui éra l'últim dia. I m'hi he trobat un parell d'amics arquitectes. Sempre anem igual, en aquest país... Des que es va inaugurar l'exposició Duchamp, Man Ray, Picabia que volia anar-hi, i he hagut de fer-ho a l'últim dia!

Però ha valgut molt la pena. Quin trio! Una colla d'irreverents i iconoclastes subversius. I alhora pioners en tantes coses... Pioners en aspectes contemporanis que tenim molt assumits avui en dia, però que ja estaven presents en la seva obra. Aspectes com les actituds anti-sistema, la multiplicitat d'identitats de cada subjecte, l'assumpció de l'arrel sexual de moltes de les nostres conductes, l'ambigüitat en l'identitat sexual, els canvis sobtats en les tècniques i els formats en l'art, i la consegüent transgressió a partir de la dislocació dels antics codis en la comunicació...

Aquests i altres elements estan presents en obres com la Roda de bicicleta (1913) o l'urinari a l'inrevés (Font, 1917), de Duchamp, en les fotografies com Érotique voilée (1933) (fantàstica!), o els Rayogrames de Man Ray, i en les reflexions de Picabia: "Fiqueu-vos al cap que no es fan progressos" (1923).

Després del racionalisme cubista, de l'actitud de cerca de noves estructures plàstiques i formals, per a la producció de nous objectes, per a la producció de valor, i per a re-situar la funció de l'art en la societat moderna, apareixen els dadaistes que diuen "Prou!". Ja n'hi ha prou de produir objectes que esdevindran mercaderies, amb un valor determinat, i seran un instrument del poder.

Picabia parla d'un art "amorf" que no es centra en l'objecte, sinó en el subjecte. Volen acabar amb l'art i els valors, amb l'art com a procés de producció d'objectes (que es poden exposar en museus, i que tenen valor en sí mateixos). L'art s'ha de desvincular de la forma, dels sistemes de procucció i de tot funcionalisme en la societat. Fan manifestacions que són intencionadament desconcertants i escandaloses. Constitueixen una vanguarda negativa que vol demostrar la no-voluntat i la impossibilitat d'integració de l'art en la societat.

De fet, és paradoxal que sigui un moviment artístic que nega l'art. Són "anti-art"! Pintar-li un bigoti a la Giocconda (L.H.O.O.Q , 1919) era potser dels gestos més gans que es podien fer a desmitificar i desvaloritzar l'Art (amb majúscula). En canvi, amb el gest de treure de context l'urinari (Font, 1917) i dislocar-lo de la seva funció original se li dóna un nou valor, una nova vida. L'artista li dóna un valor simbòlic pel sol fet d'haver-s'hi fixat, d'haver-lo assenyalat amb el dit.

Entenen l'art com un joc, un joc d'atzar i casualitats. Desmunten la seva serietat amb la irreverència i la ironia del joc... "Sempre m'ha agradat divertir-me seriosament." va dir Picabia el 1951.

Revolucionaris, no? Llàstima que... Ja no sóc a temps de recomanar-vos que hi aneu. Però suposo que podreu veure moltes de les obres a la Tate Modern, de Londres.

Gaia

"... the rules and gidance for our relationship with Gaia. The humanist concept of sustainable development and the Christian concept of stewardship are flawed by unconscious hubris. We have neither the knowledge nor the capacity to achieve them. We are no more qualified to be the stewards or developers of the Earth than are goats to be gardeners."

"So what should a sensible European government be doing now? I think we have a little option but to prepare for the worst and assume that we have already passed the threshold."

The Revenge o Gaia, James Lovelock

Miedo. Crecer. Comprar.

"... lo realmente peligroso para el sistema es no tener miedo. Alguien sin miedo es alguien incómodo, sin posibilidad de control. Una rareza, una excepción que puede llegar a hacer cualquier cosa inadecuada. Desde inmolarse en un mercado hasta votar en blanco."

"Crecer es aprender a despedirse. Ése, como digo, fue mi primer drama, y creo que nos pasa a todos. El día que te das cuenta de que crecer va a significar despedirse de personas, situaciones, emociones, memorias, ilusiones e incluso amigos que se supone iban a ser para toda la vida. El día que ves que crecer significa conocer cada día más gente que ya murió. El día que te das cuenta de que hoy te despides mejor que hace un año. Que ya no te sorprende que la gente desaparezca de tu vida. Ese día estás aprendiendo a decir adiós, ese día estás creciendo."

"En este país, una de las primeras economías del mundo, autocomplaciente, aburguesada, sofisticada y sumamente homogeneizada, la diferencia no está en lo que compras, sino en lo que decides no comprar. No está en si tienes o no tienes móvil, sino en cuándo decides apagarlo."

Aquests fragments me'ls he trobat llegint El Pensamiento negativo , de Risto Mejide. Un llibre sorprenent i desconcertant. Però amb tocs d'una lucidesa i intel.ligència brillants. Me'l vaig trobar, també per casualitat, i també sense conèixer l'autor (!). (És que no he vist mai OT...!) Després he anat descobrint que el personatge que ha creat per al programa de televisió no genera precisament simpatia... Però tinc la sospita que l'autor és força més interessant que el personatge mediàtic.

Si jutgem estrictament el contingut del llibre, al marge de l'autor / personatge, crec que és de lectura molt refrescant, divertida i recomanable.

Per què escribim blocs?

Quina dèria ens ha agafat a tots plegats per a escriure blocs? Quant de temps durarà aquesta mania? Realment ens llegeix algú? No tenim res millor a fer que penjar mediocritats i intimitats obscenament per a que tothom les vegi?

Potser en el fons cadascú de nosaltres pensa que té quelcom d'especial, que el fa diferent de la resta...

Potser ho fem per un cert afany de deixar alguna cosa en la memòria col.lectiva, alguna cosa per als nostres fills, un cert desig d'inmortalitat...

Segurament el fet d'escriure és un exercici d'auto-exigència que ens imposem precisament per a fugir de la rutina, la grisor, la banalitat i la intrascendència, que s'extenen com una plaga.

Contra tot això, ens vacunem amb creativitat. Perquè en el fons tenim la il.lusió de poder escapar de la mediocritat.

Sobrietat

"... la sobrietat és un valor contracultural, perquè s'oposa als referents, als models i als estils de vida vigents en la cultura de masses." La sobrietat, Francesc Torralba

Aquest llibre em va arribar a els mans per casualitat, i no en coneixia l'autor, però la seva lectura ha estat molt estimulant, especialment durant el període estiuenc de desintoxicació mental. M'ha ajudat a acabar de fer el "reset".

Sa Tuna

Em quedo amb aquesta imatge de l'estiu. De bon matí, a Sa Tuna. L'aigua, quieta. Inmaculada. Apunt per a desvirgar. Ni un bri de vent. Silenci absolut. Tonalitats rosades al cel i el mar. Que fugissers són aquests moments! Però el silenci que recollim durant l'estiu ens el podrem anar bevent durant un temps, fins que el record ja no ens refrescarà més...